“El perfeccionisme que governava la meva vida»
El rebuig cap a mi mateixa
Avui puc reconèixer que el perfeccionisme va estar present a la meva vida des de ben petita, tot i que aleshores no sabia posar-li nom. Vaig créixer pensant que tot s’havia de fer a la perfecció i que equivocar-me significava haver fracassat. Aquesta manera de pensar em va fer viure amb por, frustració i una sensació constant que res no era suficient. En despertar-me, el primer que feia era mirar-me al mirall. No m’agradava el que hi veia. Rebutjava el color de la meva pell, el meu pes i la meva alçada. Sentia que hi havia alguna cosa dolenta en mi. Després observava casa meva. La veia desendreçada, bruta i fora de lloc. Tampoc m’agradava l’aspecte de la meva mare ni la manca d’ordre i de neteja que percebia al meu voltant. Volia que tot i tothom estiguessin ordenats i nets. Creia que aquella era l’única manera correcta de fer les coses. Tanmateix, hi havia una gran contradicció a la meva vida: jo mateixa dormia amb la roba del dia, no em rentava les dents i descuidava la meva higiene personal. Sentia rebuig cap a mi mateixa, però, al mateix temps, no trobava motius per cuidar-me. Pensava que, si tot estava malament, era igual com estigués jo.
Viure amb la idea que tot estava malament
Un dia vaig sentir la meva mare dir: «Si has de fer alguna cosa, fes-la bé; si no, més val que no la facis». Aquelles paraules van quedar gravades dins meu. Des d’aquell moment vaig decidir que era millor no fer res abans que fer-ho malament. Amb el temps em vaig convèncer que tot el que feia estava equivocat. Si rentava els plats, gastava massa aigua o sabó. Si fregava el terra, quedava apagat. Si escombrava, sempre quedava algun racó sense netejar. A poc a poc vaig deixar de confiar en mi mateixa i vaig acabar creient que només existien dues opcions: fer-ho perfecte o fer-ho malament. Hi va haver èpoques en què podia passar-me tot el dia netejant la casa sense descansar ni menjar. No m’aturava ni un sol moment i acabava a les dues o les tres de la matinada intentant que tot quedés impecable. Tot i així, n’hi havia prou de trobar una finestra bruta o un racó amb pols perquè sentís una frustració enorme. A més, m’enfadava quan els altres no donaven importància a l’ordre i a la neteja. Sentia que ningú valorava l’esforç que jo feia ni veia tot el que encara faltava per fer.
La perfecció també governava la meva vida
Aquell mateix perfeccionisme també era present a l’escola. Aprendre sempre m’ha costat molt esforç, per això sentia que qualsevol nota que no fos excel·lent era un fracàs. Dormia poc, feia treballs extres i em portava al límit per aconseguir el resultat que esperava. No m’importava el preu que hagués de pagar. Les exposicions orals també eren una lluita constant. Volia parlar amb seguretat, amb fluïdesa i sense que em tremolés la veu. Com que això era impossible, sempre acabava sentint-me insuficient. En les meves relacions passava el mateix. Pensava que havia de parlar de manera precisa, correcta i sense equivocar-me. Després analitzava cada conversa preguntant-me si havia dit el que calia, si havia parlat massa o què pensarien els altres de mi. Moltes vegades preferia guardar silenci abans que arriscar-me a equivocar-me.
El que vaig aprendre al grup
Vaig arribar a Emocionals Anònims als 29 anys. Reconèixer que era perfeccionista va ser molt dolorós. Durant molt de temps vaig pensar que jo tenia raó i que el problema eren els altres. Creia que ningú entenia la importància de l’ordre, la neteja o de fer les coses «com s’havien de fer». Al grup vaig descobrir que aquella manera de pensar m’estava fent patir. Vivia en els extrems: tot era blanc o negre, correcte o incorrecte. No hi havia espai per a la paciència, la tolerància ni l’aprenentatge. També vaig comprendre que la por d’equivocar-me havia frenat molts projectes importants. Vaig deixar passar oportunitats, vaig abandonar estudis i vaig començar moltes coses que mai no vaig acabar perquè les meves expectatives eren massa altes i no acceptava equivocar-me. Avui entenc que no era manca de capacitat, sinó la por de no fer-ho perfecte.
Un dia a la vegada
Avui continuo aprenent que equivocar-me no significa fracassar. Els errors formen part de l’aprenentatge i del creixement. Al grup he après a esperar, a ser més tolerant quan les coses no surten com jo voldria o quan les persones no actuen segons les meves expectatives. Ja no necessito que tot sigui perfecte per poder avançar. Intento fer el millor que puc amb els recursos que tinc, acceptant que els resultats arriben a poc a poc. Visc un dia a la vegada, confiant en el procés i recordant que el veritable canvi no consisteix a controlar tot el que m’envolta, sinó a aprendre a viure amb paciència, humilitat i acceptació. Gràcies al programa he descobert que la perfecció mai no em va donar pau. En canvi, acceptar les meves limitacions, aprendre dels meus errors i continuar endavant és el que avui em permet viure amb més serenitat.
Paz S.
El encuentro que marcó la diferencia: Emocionales Anónimos
Eliana encontró verdadera transformación cuando llegó a Emocionales Anónimos, una comunidad donde pudo compartir su dolor sin vergüenza y escuchar historias similares a la suya.
“Encontré personas que escuchan y entienden mi historia. Ahí descubrí que mis miedos se disuelven cuando los enfrento acompañada.”
La práctica espiritual y emocional del programa la ayudó a revisar su historia de una forma nueva, menos cruel, más compasiva.
“Acepté mi pasado, perdoné a mi familia y me perdoné a mí misma.”
Aprendió a poner límites con amabilidad.
A soltar el miedo a la reacción de los demás.
A elegir su bienestar.
Y, sobre todo, a descansar.
Recuerda, los grupos Emocionales Anónimos ofrecen un entorno seguro y comprensivo donde puedes compartir tus pensamientos y emociones sin temor a ser juzgado. Al escuchar las experiencias de otros miembros que han superado desafíos similares, puedes obtener esperanza y perspectiva.
Además, el apoyo emocional y el sentido de pertenencia pueden ayudarte a sentirte menos sola y más motivada para buscar tu recuperación.