Experiències maternitat paternitat i salut mental
En aquest article trobaràs experiències sobre maternitat paternitat i salut mental. Experiències sobre problemes emocionals amb grup de suport mutu emocional d’Emocionals Anònims i el programa de 12 passos i sense grup.
Ser mare i pare és un repte increïble que sacseja emocionalment qualsevol persona. Socialment, hem crescut amb la creença que cal tenir una família per ser feliç, una parella i fills. Creixem amb l’exigència d’aconseguir-ho, perquè en cas contrari no tindrem una vida plena. A més, la possibilitat d’aconseguir la felicitat estant sol només és alguna cosa que no se’ns transmet i per tant moltes persones inicien aquest camí sense ser conscients del que realment volen. Ja sent pares ens hem exigit ser els millors i a més hem exigit tenir els millors fills.
Concretament, en el cas d’una persona emocionalment inestable, aquesta gran responsabilitat, intensitat de sentiments, successos i vivències pot portar-la a un camí de frustració, culpabilitat, tensió i infelicitat, causant al seu voltant infelicitat i sofriment.
Si aquest camí es recorre al costat d’un grup de suport emocional com a E.A. pot arribar a ser una gran oportunitat per conèixer-se a un mateix, viure aquesta experiència des de la tranquil·litat i gaudint plenament la criança.
Què ha significat per a tu ser mare o pare? Vas voler ser-ho?
Per a mi ser mare ha significat una gran responsabilitat, he sentit molta por de no poder ser la millor mare per al meu fill, alhora ha estat una bella experiència. El meu fill és la llum que li feia falta a la meva vida, quan m’aixeco i veig el seu somriure sento molt d’amor i d’alegria de tenir-lo.
Jo no volia ser mare, el meu fill va arribar en un moment molt difícil per a mi, ja que jo estava sortint amb dues persones i en quedar embarassada tenia dubtes. Vaig pensar d’avortar però en el grup em van encoratjar perquè no ho fes, ja que és una vida. Tots els dies agraeixo no haver-ho fet. Va ser un embaràs molt complicat i trist però gràcies al grup vaig poder afrontar-lo de la millor manera sense fer mal a ningú i al final tot va sortir millor del que esperava. Vianey H.
Quins ideals o creences tenies abans de ser mare o pare i com va ser la teva experiència en realitat?
El meu principal ideal era ser la mare perfecta, pensava que mai de la vida cometria un error i molt menys pensava que li causaria un trauma al meu fill o filla, perquè jo tenia clar que no seria com la meva mare ni el meu pare.
Des de petita creia que les persones que són mares o pares sabien perfectament el que havien de fer a cada moment, que s’arribava al cim de la maduresa i la responsabilitat. Creia que havien de ser persones perfectes, sense cap trauma, i que, si el tenien, era la seva obligació treballar-lo abans i quedar impol·luts per no perjudicar els seus fills.
Ara veig que això és impossible, tots som éssers humans i tots anem aprenent amb l’experiència. Avui dia miro d’acceptar que no puc controlar-ho tot i, sobretot, que la maternitat és un constant aprenentatge, assaig i error. Mai seré una mamà perfecta i no miro de ser-ho, perquè és molt nociu per a mi i la meva filla, ja que em torno molt exigent, obsessiva, amb molta ira, i la por se’m desborda. Nerea T.
Quines diferències principals pots comentar sobre la teva maternitat/paternitat amb teràpia i sense teràpia?
Uf, no es pot ni comparar. Sense grup la meva filla va rebre crits, reaccions agressives i alguna sacsada. Era incapaç d’entendre-la perquè em costava molt posar-me en la seva pell, pensar realment en ella.
Jo estava malament, la meva vida s’havia enfonsat amb la separació de la meva parella, va ser molt traumàtic per a mi perquè ell va fer molt de mal a tota la meva família. Jo em sentia molt frustrada perquè els meus grans ideals de la vida amb ell i amb la meva filla s’havien torçat.
Quan vaig arribar a E.A, sento que el grup em va protegir de mi mateixa i, alhora, a la meva filla de mi. Han estat sis anys de teràpia i ara sento connexió amb la meva filla, puc sentir tranquil·litat i estar feliç amb ella. Sense grup estic convençuda que casa meva seria un infern i que no hi hauria connexió amb la meva filla, sinó ressentiments. Abans, quan veia les emocions de la meva filla, per a mi eren molt difícils d’acceptar i de tolerar; ara puc contenir-me, escoltar-la, calmar-la i ser un suport, encara que continuo sent una mare que aprèn sempre. Mercè T.
Quines emocions detectes ara que et van guanyar durant la teva etapa com a pare/mare sense grup?
Totes, o gairebé totes, unes en major grau que unes altres.Tot i que jo sempre tenia la percepció que les meves filles estaven indefenses i que d’alguna manera em necessitaven. Per a mi això es va tornar com una exigència que no podia complir en la majoria dels casos. Preferia fugir d’alguna manera, per no enfrontar-me a algunes situacions, encara que fossin quotidianes i sense transcendència. Em posava molt seriós i m’acabava enfadant si creia que no tenia la capacitat de solucionar i de fer felices a les meves filles.
Per a mi era un patiment estar amb elles perquè sempre tenia la sensació que havia de fer alguna cosa. Això em generava una exigència interna que m’acabava explotant i en moltes ocasions les cridava i, fins i tot insultava, si no feien bé les coses. Després, quan ja havia passat la situació, em sentia molt malament per com havia reaccionat. Jorge R.
Després de ser mare o pare veus els teus propis pares amb altres ulls? Ens pots comentar la teva experiència respecte a ells?
Sí, els percebo una mica diferents, tot i que encara em queda per treballar més aquesta part. Aprenc dels seus errors, sense mirar de creure que soc superior a ells. Empatitzo moltíssim més en el que implica ser mare o pare i, en moltes ocasions, intento no jutjar-los tan durament. Cadascun a la seva forma i manera em donen suport amb la meva maternitat i em sento una mica més pròxima a ells. Tenir una filla i una neta ens ha fet tenir més contacte i proximitat. Per part meva, des que soc mare em semblen més importants la família i els vincles, cosa que abans gairebé no hi donava importància. Nerea T.
Com afrontes la teva responsabilitat o com et prepares per ser bona mare o bon pare? En què t’ajuda o t’ha ajudat el grup?
Jo tenia moltes emocions disparades respecte a la meva filla. Li he tingut por, he sentit fàstic, apatia, ira, despit, enveja… i aquestes emocions les genero jo, no la meva filla. Per tant la meva responsabilitat és curar-me perquè les emocions baixin, perquè pugui estar més tranquil·la i pugui donar-li el millor de mi. Ara, pràcticament, cada setmana apadrino diferents aspectes que van apareixent en la relació amb la meva filla i em vaig curant de les emocions que sento amb ella sovint. És el meu antídot per no tornar a generar sentiments negatius que puguin afectar-nos, a ella i a mi.
Ara, quan la meva filla em manifesta les seves emocions soc capaç d’escoltar-la i ser aquí sense discutir ni fer-la callar; li expresso el meu suport, la continc en les seves dificultats i després parlo amb ella per acompanyar-la en el que puc. També he après, i continuo aprenent, a deixar que visqui les pròpies conseqüències de les seves decisions. Abans del grup, em costava perquè volia estalviar-li qualsevol contratemps i això era una manera de tallar-li les ales, però en aquest moment no ho veia. El grup m’ha ajudat i em continua ajudant en tot aquest procés, sempre m’he sentit acompanyada, sempre. I el grup també ha cuidat i cuida la meva filla, sempre. Això em dona molta tranquil·litat perquè sé que passi el que passi el suport del grup és aquí. Mercè T.
Recorda que si estàs experimentant problemes emocionals i mentals sobre la teva maternitat, paternitat o criança, és important buscar l’ajuda i suport necessaris on puguis sentir-te en un ambient d’enteniment mutu i experiències.
Experiències maternitat paternitat i salut mental