La recerca de feina quan tens problemes emocionals.
EXPERIÈNCIES DE RECERCA DE FEINA ABANS D’E.A.
Experiència Aitana S.
El pròxim mes farà 3 anys que vaig trobar el grup. Quan hi vaig arribar, malgrat la meva gran arrogància i aquesta necessitat de voler aparentar que tot en la meva vida anava bé, en el més profund de la meva ànima no entenia res de mi ni de la vida. Solia estar frustrada, amargada, rebutjava la meva vida, em queixava i ho criticava constantment tot; comparava la meva vida amb la dels altres de manera compulsiva, sentint-me miserable i fracassada. Res m’omplia, res era suficient, no sentia el menor indici d’amor cap a mi ni cap a ningú. Era un ésser humà malvivint una vida sense saber ser feliç. Completament paralitzada per la por a viure, tenia grans somnis de pompa i poder però a l’hora de la veritat sortia fugint, com un animal espaordit, davant el menor problema o circumstància adversa en la meva vida. Situacions tan simples com perdre una feina o haver de buscar-ne, per a una persona com jo es convertien en autèntiques odissees que aconseguien desestabilitzar-me emocionalment.
El 2012 em van acomiadar. Vaig sentir com si la meva vida es parés, estava perduda, amb molta por al futur i no deixava de pensar “que serà de mi a partir d’ara”. Tot eren pensaments negatius, i em sentia trista i deprimida. Creia que no seria capaç de trobar una altra feina, que era una cosa molt difícil i que jo no en tenia la capacitat, pel simple fet de no treballar, sentia que el meu valor com a ésser humà era inferior al de qualsevol altre.
“Estava disposada al que fos per treballar, a faltar-me al respecte, i fins i tot a passar per sobre dels meus propis drets com a treballadora”
La idea d’haver de tornar a fer el meu currículum i d’haver d’enfrontar entrevistes de feina, em feia pànic. Vaig fer el currículum com vaig poder, no tenia ni idea ni tampoc tenia gaire interès d’aprendre. Com no em coneixia, i la meva autoestima estava pel terra, no sabia quines eren les meves capacitats, què m’agradava o què tenia facilitat de fer. El CV era més aviat insípid, sense cap mena de disseny, sense voler destacar res bo de mi —no fos que volguessin comprovar que realment estava capacitada per dur-ho a terme— i preferia fer creure que sabia menys del que realment sabia.
Buscava feina de manera inconstant, uns dies sí i altres no, als portals d’ocupació més coneguts i en algunes ETT, però sense cap esperança real de trobar-ne i amb molta por que em truquessin per fer un a entrevista. M’inscrivia a les ofertes somiant que potser algun dia trobaria una bona feina, on tingués una gran responsabilitat i cobrés molts diners però, d’altra banda, no posava el més mínim d’interès real a conèixer la pàgina web de cap empresa, i quan em trucaven per a una entrevista havia d’enfrontar la meva major por i em presentava insegura, incòmoda, sentint que qualsevol altre candidat era més adequat que jo. Només tenia ganes que passés ràpid aquest moment, per no patir més.
Era curiós perquè en el fons semblava com si el missatge que estigués transmetent a l’entrevistador era que no creia gens ni mica en mi, que no m’importava gens ni mica la seva empresa, i que era millor que en triessin un altre. Als pocs mesos d’estar buscant feina, em vaig desesperar, em vaig impacientar per trobar alguna cosa, i em vaig deprimir pensant que mai escollirien a cap lloc perquè jo no estava prou capacitada. Vaig començar a criticar-me i a sentir-me molt desgraciada. Això em va portar a un estat emocional de gran desolació, i a resignar-me a triar la primera feina que se’m presentés. Estava disposada al que fos per treballar, a faltar-me al respecte, i fins i tot a passar per sobre dels meus propis drets com a treballadora. (Aitana S)
Experiència Fermin C.
Fa més de 30 anys que treballo en el mateix, però a causa dels meus defectes de caràcter, que em fan no estar mai conforme a cap lloc, he canviat diverses vegades i m’he vist en la necessitat de buscar feina.
En el meu cas, pel fet que la neurosi és progressiva, al principi no em feia patir en excés. Això no vol dir que no ho passés malament quan m’havia d’enfrontar a aquesta situació. A les entrevistes, no podia evitar sentir la pressió de veure’m exposat i patia, fins i tot tenia atacs d’ansietat. Notava com em faltava l’aire quan havia de contestar a les preguntes. Sempre ho intentava dissimular i fer una entrevista distesa, com si no passés res, però sentir-me el centre d’atenció em posava molt malament. La meva màxima por era quedar-me bloquejat, sentia molta angoixa després de les entrevistes. Sempre em deia “hauria d’haver dit això o allò altre” o que no hauria d’haver comentat certa cosa i així. Passava molta angoixa fins que em deien si havia estat seleccionat.
“A les entrevistes, no podia evitar sentir la pressió de veure’m exposat i patia, fins i tot tenia atacs d’ansietat”
En els últims anys la falta de treball, la quantitat d’aspirants i sobretot la meva poca autoestima i les meves pors, han provocat en mi que em senti insegur i feble. Ha estat llavors quan ha començat a aflorar, amb molta més intensitat, la por, angoixa i frustració. Crec que el fet d’haver tingut una situació favorable, anteriorment, per poder accedir a un treball —sobretot que no m’hagués d’esforçar gaire— em donava una falsa seguretat.
Des d’un temps enrere, he sentit més pressió. He arribat fins i tot a falsejar el currículum per tenir més possibilitats. Amb el grup, veig que hauria necessitat preparar-me més però no ho vaig voler fer perquè sempre agafava el camí fàcil. També, el fet que canviés sovint de treball es devia a la meva inseguretat, enveja i arrogància. Altres vegades em mostrava servil i submís per les meves pors i dependències a altres persones. D’una manera o un altra em feien sempre acabar malament, enfrontant-me amb caps i companys. (Fermín C.)
Experiència Remedios A.
Abans d’arribar al grup, la recerca d’ocupació va ser molt desgastant, no sabia com buscar ni elaborar un currículum, em resultava difícil descriure les meves experiències laborals i coneixements basant-me en els estudis professionals que havia cursat, sentia molta inseguretat, i malgrat això ho intentava, però no aconseguia arribar a res i això feia que el meu interès anés en decadència.
Em vaig casar just abans d’acabar la universitat, moment en el qual havia d’iniciar la recerca de treball, havia estat fàcil i còmode dependre de la meva parella, de manera que la meva recerca d’ocupació es va tornar una càrrega, i a causa d’això no podia aplicar els coneixements adquirits i sentia que el que havia estudiat no em serviria de res. Per si això no fos suficient, descarregava la meva frustració amb la meva parella, tenint-hi discussions i fent-lo responsable dels meus intents fallits de buscar feina.
“No sabia demanar-ne, ni buscar-ne, només fer llàstima al meu cercle reduït d’amistats per veure si a través d’ells aconseguia un lloc de treball”
La meva dedicació era mínima, no fer-me responsable era ser una càrrega pels altres. Vaig estar així uns mesos, però la situació no podia continuar igual, i em va tocar pidolar per una feina. No sabia demanar-ne, ni buscar-ne, només fer llàstima al meu cercle reduït d’amistats per veure si a través d’ells aconseguia un lloc de treball. Amb les meves finalitats malaltisses ho vaig aconseguir, vaig poder incorporar-me a una empresa del sector que m’agradava però no em va durar gaire, em van acomiadar per incompetència. Vaig tenir tanta exigència per tenir un treball com els altres companys de la universitat, que quedar-me paralitzada per les meves emocions va ser frustrant, perquè em van acomiadar d’una manera molt subtil, però la realitat era que no havia estat compromesa amb aquesta feina, sentia molta inseguretat, i per això la vaig perdre. Justificant el meu acomiadament em vaig indignar, però en realitat em sentia una fracassada i això em va fer mossegar la pols en silenci.
M’era important l’opinió dels altres, el que poguessin arribar a pensar de mi pels estudis que tinc i per no saber buscar feina. Em molestava i creia poder-ho fer sola, però tornava a caure. Em faltava paciència i amb un plaer malaltís buscava posar-me malament, més que realment buscar treball. Vaig desplaçar de la meva vida a tot aquell que se m’apropava a donar la seva opinió, ja fos família o amics i em vaig anar sentint més sola en aquest procés. (Remedios A.)
Descarrega aquí l’article sencer en pdf.
Si necessites suport emocional, pots contactar amb nosaltres en aquest link.
