La història de l’Eliana: del terror silenciós a la llibertat emocional
“Vaig sobreviure a la por. Ara visc en pau.”
Una por que va néixer massa aviat
Des de ben petita, l’Eliana va aprendre a viure amb la por com si fos un membre més de la família. “La por més gran era perdre la meva mare”, recorda. La seva mare patia múltiples malalties: artritis reumatoide, hipertensió, diabetis sense control i una depressió que la mantenia dormida gairebé tot el dia.
“Només tenia tres anys i m’hi acostava per veure si respirava. Passava hores observant- la, immòbil, amb por de descobrir que ja no ho feia.”
La casa estava sovint en silenci. Els seus germans sortien d’hora i tornaven tard. L’Eliana passava els dies sola, amb gana, vigilant la seva mare amb l’angoixa que, en qualsevol moment, la seva vida s’apagues.
La violència que va marcar la seva infància
No només era la por a perdre la mare. També hi havia por física.
“La meva germana em va deixar caure des d’uns dos metres d’altura perquè va relliscar mentre em duia. Des de llavors vaig desenvolupar por a les altures.”
Però la ferida més profunda venia del seu germà.
“Em tibava pels peus, m’estavellava contra el terra, m’arrossegava per les escales i m’amenaçava de deixar-me caure des de la terrassa. Vivía atemorida.”
Aquells episodis van deixar marques al seu cos i a la seva ànima. “Les meves primeres pors van ser l’abandonament, la violència i la possibilitat de perdre la meva mare.”
La por que es va fer adulta
Amb els anys, les pors de l’Eliana van canviar de forma, però no van desaparèixer.
La impossibilitat de posar límits
“No podia denunciar la violència del meu germà. Tenia por que la meva mare s’enfadés, de quedar-me sense casa, sense recursos, sense ningú.”
Quan el seu pare va morir, tot va empitjorar.
“Pensava que algun dia el meu germà podria fer-me mal a mi… o fins i tot a la meva mare.”
La por l’envoltava per tot arreu: a casa, al carrer, dins del seu propi pensament.
Quan el seu pare va morir, tot va empitjorar.
“Pensava que algun dia el meu germà podria fer-me mal a mi… o fins i tot a la meva mare.”
La por l’envoltava per tot arreu: a casa, al carrer, dins del seu propi pensament.
Quan la por paralitza el cos
L’Eliana descriu la seva reacció habitual amb una claredat que commou:
“Quan la por m’envaïa, em paralitzava. Tot es tornava negre. El meu cos tremolava. Després m’amagava i plorava en silenci, desitjant desaparèixer.”
La por es va instal·lar a la seva vida quotidiana:
- Dificultats per dormir.
- Tensió constant, culpa.
- Discussions familiars.
- Ansietat profunda.
“Fingia estar bé, però per dins vivia trencada.”
Fins i tot va arribar a defensar-se físicament del seu germà, i aquell acte de supervivència encara la feia sentir culpable.
“Em sentia atrapada entre el dolor, la ràbia i la por.”
El moment en què alguna cosa va canviar
Com molts processos profunds, el seu va començar amb un gest petit però valent.
Afrontar una por física per entendre’n una d’emocional
Una de les seves pors més grans eren les serps. Va decidir enfrontar-s’hi sortint a fer senderisme.
“Em vaig equipar, em vaig preparar i vaig començar a pujar muntanyes. Vaig descobrir que, en connectar amb la natura i amb la gent, la por es transformava en confiança.”
El moviment, la natura i el contacte humà van obrir una porta nova. Va començar a somriure més, a parlar més, a creure en ella mateixa. A sentir que la vida podia ser diferent.
PERÒ FALTAVA UNA PEÇA CLAU…
La trobada que ho va canviar tot: Emocionals Anònims
L’Eliana va trobar una transformació real quan va arribar a Emocionals Anònims, una comunitat on va poder compartir el seu dolor sense vergonya i escoltar històries semblants a la seva.
“Vaig trobar persones que escolten i entenen la meva història. Allà vaig descobrir que les meves pors es dissolen quan les enfronto acompanyada.”
La pràctica emocional i espiritual del programa la va ajudar a revisar la seva història d’una manera nova, més compassiva i menys severa.
“Vaig acceptar el meu passat, vaig perdonar la meva família i em vaig perdonar a mi mateixa.”
Va aprendre a posar límits amb amabilitat.
A deixar anar la por a la reacció dels altres.
A triar el seu benestar.
I, sobretot, a descansar.
Avui, una vida més àmplia
L’Eliana continua punjan muntanyes. Continua buscant sortides de sol. Continua aprenent.
“La soledat la vaig guarint servint els altres. Ja no tinc por del meu germà. Ell és com és, però jo trio no carregar més aquell dolor.”
“Avui visc en pau. Valoro la meva estabilitat emocional i gaudeixo de la llibertat que dona el perdó.”
El seu missatge per a qui encara viu colar per la por és simple i profund:
“La por es guanya enfrontant-la, pas a pas, amb fe, amor i paciència.”
Recuerda, los grupos Emocionales Anónimos ofrecen un entorno seguro y comprensivo donde puedes compartir tus pensamientos y emociones sin temor a ser juzgado. Al escuchar las experiencias de otros miembros que han superado desafíos similares, puedes obtener esperanza y perspectiva.
Además, el apoyo emocional y el sentido de pertenencia pueden ayudarte a sentirte menos sola y más motivada para buscar tu recuperación.