La història de Clara: Quan les meves obsessions dirigien la meva vida
Una infància marcada per voler i aconseguir
Des de petita, gran part dels meus pensaments giraven al voltant del menjar, els dolços, els dibuixos animats, les joguines i l’atenció. Volia que la meva mare o les meves germanes em preparessin el que em venia de gust i desitjava tenir determinades coses. A mesura que vaig anar creixent, aquest comportament es va traslladar també a la roba i les sabates. Quan la meva mare no em comprava el que jo volia, sentia un profund enuig cap a ella i em podia passar molta estona plorant. Em preguntava constantment per què no em preparaven determinats aliments o per què no em donaven allò que desitjava. El meu ressentiment va arribar a ser tan intens que fins i tot pensava que hauria estat millor no haver nascut si la meva mare no m’havia de complaure. Ella triava el menjar, les joguines i la roba que considerava adequats per a mi, però jo no ho podia acceptar. Vaig créixer pensant que, quan treballés i tingués els meus propis diners, em compraria tot el que volgués. Tanmateix, quan va arribar aquell moment, la realitat va ser diferent, perquè primer vaig haver de cobrir les necessitats de casa meva.
El pes es va convertir en una obsessió
Des de petita vaig tenir sobrepès i sempre vaig voler ser prima. Em comparava amb els meus germans i sentia molt de ressentiment perquè ells eren prims i jo no. Els metges em van explicar que havia de cuidar la meva alimentació i incorporar activitat física de manera habitual. Tanmateix, m’agradaven molt els dolços i la pasta, i fer exercici em suposava un gran esforç. Volia que el meu cos canviés, però jo no estava disposada a modificar els meus costums. No podia deixar de pensar en el meu pes ni controlar la meva relació amb el menjar i el sucre. Recordo que, quan tenia 19 anys, un metge em va indicar que havia de deixar de consumir sucre i buscar alternatives. Quan intentava fer-ho, sentia ansietat, desesperació, canvis en el meu estat d’ànim i fins i tot ganes de plorar. Tot i que desitjava profundament aprimar-me, continuava fent el mateix i esperant resultats diferents.
Viure pendent de la meva aparença
Quan vaig tenir possibilitats econòmiques, vaig buscar ajuda per assolir el pes que considerava ideal. Vaig anar a metges, vaig prendre pastilles per aprimar-me i vaig anar a gimnasos on rebia orientació sobre alimentació i exercici. Aconseguia perdre pes, però no aconseguia mantenir els hàbits. Un cop assolia el meu objectiu, deixava el que estava fent i tornava a començar el mateix cicle. També vaig arribar a abusar de fàrmacs controlats. Ja no es tractava únicament de ser prima. Necessitava que els altres em veiessin així. V olia vestir a la moda, portar determinades marques i posar-me peces de roba que jo relacionava amb dones joves i primes. Quan anava a una festa, buscava cridar l’atenció amb el meu cos i volia sentir que els altres em miraven. Durant una època vaig arribar a córrer en excés i fins i tot vaig participar en una marató perquè desitjava tenir una cintura que impressionés. També fumavaper reduir la gana i evitar menjar massa. El meu cos va començar a donar-me senyals. Durant tres dies vaig patir forts marejos i no em podia concentrar. Vaig anar al metge i em van diagnosticar la pressió arterial baixa. Vaig rebre tractament i vaig millorar, però no li vaig explicar que havia abusat de fàrmacs ni li vaig parlar del meu consum d’alcohol i nicotina.
Vaig deixar les pastilles, però vaig augmentar altres conductes perjudicials. El meu pes pujava i baixava segons si menjava compulsivament o deixava de menjar. Tot i així, la meva ment continuava centrada en el mateix. Quan augmentava de pes evitava sortir per vergonya i, quan aconseguia aprimar-me, tornava a sortir perquè em resultava molt difícil suportar els comentaris sobre el meu aspecte físic.
Quan ja no vaig poder continuar vivint de la mateixa manera
Durant anys vaig consumir alcohol i vaig prendre analgèsics per alleujar les ressaques.
Mentrestant, continuava atrapada en els meus pensaments sobre el pes, el menjar i la meva aparença. Va arribar un moment en què em vaig veure amb sobrepès, sense ganes de viure, incapaç de controlar els meus hàbits i esgotada de perseguir contínuament la idea de ser prima. Aleshores vaig decidir que no volia continuar d’aquella manera i vaig arribar al programa de recuperació. Aquí vaig començar a descobrir que darrere de moltes de les meves conductes hi havia problemes emocionals i hàbits que em perjudicaven. També vaig comprendre que durant anys havia intentat canviar el que veia per fora sense prestar veritable atenció al que passava dins meu. Les meves obsessions havien ocupat una part enorme dels meus pensaments i havien condicionat moltes de les meves decisions.
Aprendre a viure d’una manera diferent
En el programa vaig trobar persones que comprenien el que estava vivint i que van compartir amb mi les seves pròpies experiències. A poc a poc vaig entendre que, si em donava l’oportunitat de viure d’una altra manera, podria començar a modificar els meus hàbits i buscar una major estabilitat emocional. El canvi no va ser immediat ni senzill. Amb el suport dels meus companys vaig anar aprenent a cuidar la meva alimentació, la meva higiene i les meves hores de son. També vaig incorporar activitat física diverses vegades per setmana i vaig començar a anar regularment a les meves visites mèdiques. Ja no es tractava únicament d’aconseguir un pes determinat o una aparença concreta, sinó d’aprendre a cuidar-me. Durant molts anys vaig pensar que, si aconseguia tenir el cos que desitjava, finalment em sentiria bé amb mi mateixa. Avui entenc que la meva recuperació no consisteix a assolir una imatge perfecta, sinó a canviar la meva manera de viure. Les experiències dels meus companys i el programa m’han ajudat a reconèixer les meves obsessions, treballar les meves emocions i construir, a poc a poc, hàbits més saludables. Allò que abans ocupava constantment la meva ment ja no ha de dirigir la meva vida.
Clara C.
El encuentro que marcó la diferencia: Emocionales Anónimos
Eliana encontró verdadera transformación cuando llegó a Emocionales Anónimos, una comunidad donde pudo compartir su dolor sin vergüenza y escuchar historias similares a la suya.
“Encontré personas que escuchan y entienden mi historia. Ahí descubrí que mis miedos se disuelven cuando los enfrento acompañada.”
La práctica espiritual y emocional del programa la ayudó a revisar su historia de una forma nueva, menos cruel, más compasiva.
“Acepté mi pasado, perdoné a mi familia y me perdoné a mí misma.”
Aprendió a poner límites con amabilidad.
A soltar el miedo a la reacción de los demás.
A elegir su bienestar.
Y, sobre todo, a descansar.
Recuerda, los grupos Emocionales Anónimos ofrecen un entorno seguro y comprensivo donde puedes compartir tus pensamientos y emociones sin temor a ser juzgado. Al escuchar las experiencias de otros miembros que han superado desafíos similares, puedes obtener esperanza y perspectiva.
Además, el apoyo emocional y el sentido de pertenencia pueden ayudarte a sentirte menos sola y más motivada para buscar tu recuperación.