La història de l’Amparo: Dels pensaments suïcides a donar-me una oportunitat de viure
“Vivir con Fobias y Fobia Social: Del Miedo Constante a la Esperanza”.
Una infància en què no trobava el meu lloc
Des de ben petita em preguntava per què existia. Sentia curiositat perquè no aconseguia comprendre l’existència ni trobar-hi un sentit. Em sentia incòmoda amb mi mateixa i experimentava una sensació estranya per dins que no sabia explicar. Quan em despertava, sentia rebuig davant la idea de començar un nou dia. M’avorria i buscava alguna cosa que em pogués agradar o entretenir, tot i que ni tan sols sabia què buscava. Semblava que la meva ment estigués sempre en blanc. Mirava casa meva, que moltes vegades estava desordenada i bruta, i no m’agradava res del que veia. Buscava alguna cosa amb què jugar, però sentia que no trobava res. També tenia por. Recordo que, quan ja sabia caminar i podia pujar i baixar les escales tota sola, fer-ho em feia por. A poc a poc, aquell rebuig que sentia cap al que m’envoltava també es va dirigir cap a mi mateixa. No m’agradaven el meu cos, la meva alçada ni la imatge que veia al mirall. Em veia lletja i molts matins em despertava de mal humor. A mesura que vaig anar creixent, aquell desgrat va continuar. No m’agradava el menjar de la meva mare, no m’agradava anar a l’escola i tampoc volia ajudar-la a netejar la casa. Feia moltes coses de mala gana i enfadada. Vaig aprendre a complir algunes obligacions per por dels càstigs i dels cops de la meva mare.
Créixer entre malalties, mancances i responsabilitats
La situació econòmica de la meva família va començar a empitjorar. El negoci del meu pare va deixar de funcionar bé i les seves malalties cardiovasculars feien que l’haguessin d’ingressar sovint a l’hospital. A casa vam començar a viure amb moltes mancances: faltava menjar i, de vegades, fins i tot serveis bàsics i productes necessaris per mantenir la casa. Quan tenia 13 anys, el meu pare va morir. La meva mare patia febre reumàtica, diabetis i hipertensió, i va sorgir la necessitat que jo treballés. Les meves dues germanes i el meu germà no ens ajudaven econòmicament, així que sentia que la responsabilitat de tirar endavant requeia sobre la meva mare i sobre mi. Per a mi va ser una etapa molt dura. Anava a l’escola al matí, treballava a les tardes i feia els deures a les nits. Dormia molt poc perquè sovint havia d’acompanyar la meva mare a urgències, ja que se li descontrolaven tant la diabetis com la pressió arterial. Sentia una tristesa molt profunda. Em feia mal que els meus germans tinguessin poc contacte amb nosaltres i que no rebéssim el seu suport. Quan parlàvem per telèfon, moltes vegades acabàvem discutint perquè jo els retreia que no ens ajudessin. Vaig començar a pensar que preferia morir abans que continuar vivint d’aquella manera. Aquests pensaments van anar apareixent cada vegada amb més força. Sentia que la vida era massa feixuga per a mi i que ja no podia més.
Quan van aparèixer els pensaments suïcides
Als 14 anys vaig anar a un psiquiatre perquè pensava que alguna cosa no anava bé en mi. Sentia molt d’odi cap al meu germà pels cops que rebia d’ell i no sabia com gestionar tot el que estava vivint. En aquella època, els pensaments de morir van deixar de ser només idees que apareixien a la meva ment i van començar a influir en les meves accions. Vaig començar a fer un ús inadequat de la medicació que m’havien receptat i vaig arribar a prendre’n una quantitat excessiva amb la intenció de no despertar-me. Més endavant, després de barrejar medicaments amb alcohol, vaig tenir un altre intent de suïcidi. En aquell moment sentia que ja no podia suportar el dolor de veure la meva mare malalta, pensar que potser mai no la veuria sana i feliç i continuar vivint enmig de tantes mancances. Durant molt de temps no vaig poder trobar sentit a la meva vida. Per a mi, viure significava treballar per pagar les despeses de casa, aconseguir el necessari per menjar i cobrir l’atenció mèdica de la meva mare. No hi havia vacances ni moltes de les coses que veia gaudir a altres persones. La meva prioritat era mantenir casa nostra en unes condicions dignes per poder-hi viure. Als 18 anys vaig aconseguir una bona feina com a responsable d’un restaurant. Aquella feina ens va donar, a la meva mare i a mi, una estabilitat econòmica més gran. Tanmateix, l’havia escollida principalment pel sou. No m’agradava la meva feina i, durant molt de temps, fins i tot em feia vergonya dir a què em dedicava. Davant dels altres aparentava ser feliç, però per dins continuava sentint indiferència envers la vida i una profunda frustració. Durant anys vaig continuar fent un ús inadequat dels medicaments i consumint alcohol, molta cafeïna i tabac. Descuidava la meva salut i la meva alimentació perquè, dins meu, continuava present el desig de morir. Sabia que barrejar medicaments i alcohol podia tenir conseqüències greus i, en aquells moments, això no m’importava.
Vaig arribar al grup sentint que arrossegava la mort
Als 29 anys vaig decidir deixar l’alcohol, però la meva manera de reaccionar davant la vida es va tornar cada vegada més explosiva. El meu caràcter va canviar, insultava les persones, vaig deixar de fer exercici i vaig tornar a perdre completament el sentit de la vida. Enmig d’una crisi emocional vaig tenir un altre intent impulsiu de posar fi a la meva vida mentre la meva parella conduïa. Va arribar un moment en què vaig sentir que ja no podia més. Em costava concentrar-me, arribava tard a l’escola i a la feina i ho veia tot negre. El menjar havia perdut el gust per a mi. A les nits patia insomni i, a les tardes, sentia una somnolència que em dominava. Vivia amb molt de nerviosisme i els pensaments suïcides eren constants. Havia arribat a un punt en què aquests pensaments ocupaven gran part de la meva ment i no em permetien veure cap altra possibilitat per a la meva vida. Va ser en aquestes condicions que vaig arribar a Emocionals Anònims. Jo sentia que carregava amb la vida i arrossegava la mort. Les persones del grup em van rebre amb amabilitat i atenció. Em van explicar el programa i em van convidar a donar-me l’oportunitat de conèixer una manera diferent de viure. Em preguntaven: «Què hi pots perdre?». I dins meu pensava: «És veritat. Ja no tinc res més a perdre». Sentia que ho havia perdut tot perquè havia perdut el sentit de la meva pròpia vida. Els pensaments constants de morir no em permetien veure cap altra opció. Tot i així, vaig decidir donar-me una oportunitat.
Em vaig donar l’oportunitat de viure
Vaig començar a practicar el programa d’Emocionals Anònims i a rebre l’ajuda i l’acompanyament dels meus companys. No va ser necessari que comprengués tota la meva vida immediatament. El més important va ser que vaig començar a donar-me l’oportunitat de viure-la d’una altra manera. Amb el temps, aquells intents impulsius de treure’m la vida van desaparèixer i els pensaments suïcides van deixar de dominar la meva vida. A poc a poc vaig anar aprenent a afrontar les meves emocions i les situacions de la meva vida d’una manera diferent. Durant molts anys vaig pensar que morir era l’única manera de posar fi al dolor. Avui la meva experiència és diferent. Continuo practicant el programa i segueixo aprenent amb l’ajuda dels meus companys. Ara puc desenvolupar-me en la meva vida quotidiana i ser una persona funcional. Vaig arribar al grup pensant que carregava amb la vida i arrossegava la mort. Avui continuo aquí. Em vaig donar l’oportunitat de viure.
Amparo E.
El encuentro que marcó la diferencia: Emocionales Anónimos
Eliana encontró verdadera transformación cuando llegó a Emocionales Anónimos, una comunidad donde pudo compartir su dolor sin vergüenza y escuchar historias similares a la suya.
“Encontré personas que escuchan y entienden mi historia. Ahí descubrí que mis miedos se disuelven cuando los enfrento acompañada.”
La práctica espiritual y emocional del programa la ayudó a revisar su historia de una forma nueva, menos cruel, más compasiva.
“Acepté mi pasado, perdoné a mi familia y me perdoné a mí misma.”
Aprendió a poner límites con amabilidad.
A soltar el miedo a la reacción de los demás.
A elegir su bienestar.
Y, sobre todo, a descansar.
Recuerda, los grupos Emocionales Anónimos ofrecen un entorno seguro y comprensivo donde puedes compartir tus pensamientos y emociones sin temor a ser juzgado. Al escuchar las experiencias de otros miembros que han superado desafíos similares, puedes obtener esperanza y perspectiva.
Además, el apoyo emocional y el sentido de pertenencia pueden ayudarte a sentirte menos sola y más motivada para buscar tu recuperación.