La història de l'Esperança: La desconexió entre la raó i l'emoció
“Viure amb fòbies i fòbia social: de la por constant a l’esperança”.
La por des de la infància
Des que tenia tres anys, vivia amb por. Em suaven les mans, el cos em tremolava i em quedava paralitzada fins al punt de no poder parlar. La foscor em produïa terror; no podia caminar sola si no anava acompanyada d’un adult. Creia fermament en fantasmes i bruixes, i pensava que podien aparèixer en qualsevol moment. La meva mare reforçava aquestes pors parlant-me de La Llorona, un mite molt difós a Mèxic durant els anys seixanta, que suposadament s’enduia els infants que no es portaven bé. Jo m’ho creia, i aquella por va passar a formar part de la meva vida quotidiana. A més, la meva mare em despertava cada matí cridant, cosa que em feia viure en un estat constant d’alerta.
La violència i el silenci
A mesura que anava creixent, les meves pors es van intensificar a causa de la violència del meu germà gran. Només de veure’l, el meu cos reaccionava tremolant; els seus crits em bloquejaven la ment. Durant anys vaig ser víctima d’agressions físiques i verbals. Ho explicava a la meva mare, però ella no feia res. Un dia, plena d’odi i desesperació, li vaig fer front i m’hi vaig tornar amb crits i cops. La seva reacció va ser brutal: em va pegar fins a deixar-me immòbil a terra. Em vaig sentir profundament trista i decebuda, no només amb la meva mare, sinó també amb les meves germanes, que van presenciar els fets sense intervenir-hi. Des d’aleshores, em vaig tornar una persona callada, indefensa i buida, convençuda que a ningú li importava el meu dolor.
La por a les persones i al món
Vaig créixer pensant que no valia la pena parlar, perquè a casa ningú escoltava. Vaig desenvolupar una por intensa a les persones i a ser jutjada. A l’escola no participava; la veu se’m trencava quan intentava parlar. Vivia amb una inseguretat constant, tant dins com fora de casa. Pensava que, si ni la meva pròpia família m’estimava, ningú més ho faria. M’aïllava, menjava amagada o sota la taula per por a les esbroncades. Estar entre la gent em provocava ansietat, sensació d’ofec i terror. Vivia atrapada en les meves fòbies i en una profunda fòbia social.
Sobreviure aparentant fortalesa
Als tretze anys, per necessitat, vaig començar a treballar. Vaig aprendre a aparentar ser una persona segura, servicial i agradable, tot i que per dins vivia amb un nerviosisme constant. La gent notava la meva ansietat i m’ho deia. Als dinou anys, un metge em va diagnosticar colitis nerviosa, avui coneguda com a síndrome de l’intestí irritable (SII), conseqüència de l’estrès i l’ansietat constants. Em sentia infeliç, frustrada i sense esperança. Vaig rebre tractament psiquiàtric i suport psicològic, però mai no vaig poder parlar del que realment passava a casa per por a la meva mare, fins i tot quan arribava a les consultes amb cops visibles. La por continuava governant la meva vida.
El grup i la recuperació
Als vint-i-nou anys vaig arribar al grup després d’un intent de suïcidi. Ja no podia més amb l’ansietat, l’insomni i el buit interior. M’era igual viure que morir. Sentia una por profunda al futur i a la soledat. Demanar ajuda va ser un dels actes més difícils i dolorosos de la meva vida. Tenia por de ser jutjada, humiliada o rebutjada. Tanmateix, al grup hi vaig trobar una cosa que mai havia tingut: persones que m’escoltaven amb respecte, empatia i confidencialitat. A través de les seves experiències i de la pràctica dels dotze passos, vaig començar a curar-me. Avui faig presentacions a classe, formo personal nou a la feina, condueixo i camino de nit, em relaciono amb les persones i, el més important, he recuperat el sentit de la meva vida.
El encuentro que marcó la diferencia: Emocionales Anónimos
Eliana encontró verdadera transformación cuando llegó a Emocionales Anónimos, una comunidad donde pudo compartir su dolor sin vergüenza y escuchar historias similares a la suya.
“Encontré personas que escuchan y entienden mi historia. Ahí descubrí que mis miedos se disuelven cuando los enfrento acompañada.”
La práctica espiritual y emocional del programa la ayudó a revisar su historia de una forma nueva, menos cruel, más compasiva.
“Acepté mi pasado, perdoné a mi familia y me perdoné a mí misma.”
Aprendió a poner límites con amabilidad.
A soltar el miedo a la reacción de los demás.
A elegir su bienestar.
Y, sobre todo, a descansar.
Recuerda, los grupos Emocionales Anónimos ofrecen un entorno seguro y comprensivo donde puedes compartir tus pensamientos y emociones sin temor a ser juzgado. Al escuchar las experiencias de otros miembros que han superado desafíos similares, puedes obtener esperanza y perspectiva.
Además, el apoyo emocional y el sentido de pertenencia pueden ayudarte a sentirte menos sola y más motivada para buscar tu recuperación.