La història de Maria: La pèrdua de la meva identitat
“Prioritzar la pau de l’altre sobre la pròpia és una forma d’abandonament personal: Quan deixes de ser tu perquè l’altre no se’n vagi, acabes perdent-te en el procés.”
La por a la solitud
Al principi, si m’haguessis preguntat, t’hauria dit que vaig tenir la sort de trobar “l’amor de la meva vida”. No era un amor normal, era una cosa incandescent.
Sentia que abans d’ell jo només caminava en blanc i negre.
Eixa persona era el meu sol, el meu centre de gravetat, l’aire que omplia els meus pulmons.
Aquest va ser el primer parany: creure que la meva vida només tenia sentit si es reflectia als ulls.
A poc a poc, sense adonar-me'n, vaig començar a desaparèixer.
Recordo que vaig deixar d’anar als sopars amb els amics. Em deia a mi mateixa que “preferia estar sol amb la meva parella”, però la realitat és que em feia pànic que alguna cosa del que jo fes pogués molestar-lo. Vaig començar a canviar la meva manera de vestir, les meves opinions polítiques, fins a la música que escoltava.
Em vaig convertir en un camaleó emocional. Si ell estava feliç, jo volava; si arribava a casa amb un gest seriós o no em responia un missatge en una hora, el meu món s’ensorrava.
Sentia un fred físic al pit, una ansietat que només es calmava amb la seva atenció.
Viure així és viure en una muntanya russa sense frens.
Hi va haver nits en què em mirava al mirall i no reconeixia la persona que tenia al davant. Sabia que la relació m’estava trencant. Sabia que els crits, els silencis castigadors o la indiferència no eren normals. Però la por a la solitud era un monstre molt més gran que el mal de ser-hi. Em deia: “Si aguanto una mica més, si sóc millor, tornarem a ser el que érem al principi”. Era com un addicte esperant la seva dosi d’afecte, encara que sabés que el verí m’estava matant.
El dia que vaig decidir anar-me'n no va ser un acte de valentia heroica, va ser un acte de pura supervivència.
El “contacte zero” va ser el més difícil que he fet mai. Es va sentir com una desintoxicació física. Suors, ganes de plorar, la mà tremolant sobre el telèfon per escriure aquest “t’estrany” que sabia que m’enfonsaria de nou. Però vaig resistir.
Avui, el silenci ja no m'espanta.
He tornat a llegir els llibres que m’agradaven a mi, a riure amb la gent que em volia de debò i que jo havia apartat. He après que la solitud no és un buit que algú ha d’omplir, sinó un jardí que he de cuidar.
La meva recuperació
Continuo sanant, però ara sé una cosa: cap amor que et demani renunciar a tu mateix val la pena. Després de molt de temps, he tornat a ser la propietària de la meva pròpia tranquil·litat.
M’he adonat que vaig buscar als altres el refugi que no vaig saber construir a mi mateixa. i que la meva ceguesa va ser l’inici a la claredat de la meva recuperació.
El encuentro que marcó la diferencia: Emocionales Anónimos
Eliana encontró verdadera transformación cuando llegó a Emocionales Anónimos, una comunidad donde pudo compartir su dolor sin vergüenza y escuchar historias similares a la suya.
“Encontré personas que escuchan y entienden mi historia. Ahí descubrí que mis miedos se disuelven cuando los enfrento acompañada.”
La práctica espiritual y emocional del programa la ayudó a revisar su historia de una forma nueva, menos cruel, más compasiva.
“Acepté mi pasado, perdoné a mi familia y me perdoné a mí misma.”
Aprendió a poner límites con amabilidad.
A soltar el miedo a la reacción de los demás.
A elegir su bienestar.
Y, sobre todo, a descansar.
Recuerda, los grupos Emocionales Anónimos ofrecen un entorno seguro y comprensivo donde puedes compartir tus pensamientos y emociones sin temor a ser juzgado. Al escuchar las experiencias de otros miembros que han superado desafíos similares, puedes obtener esperanza y perspectiva.
Además, el apoyo emocional y el sentido de pertenencia pueden ayudarte a sentirte menos sola y más motivada para buscar tu recuperación.