“Em vaig ressentir amb tots, fins i tot amb mi mateixa.
Avui sé que la rancúnia va ser una forma de fugir de la por.”
Quan tot em feia mal
El camí no va ser lineal. Va passar per la sorpresa, la rebel·lia, la depressió i finalment l’acceptació.
“Em sentia fora de la realitat, com si tot fos un malson. Vaig perdre la gana, em vaig aprimar molts quilos… l’ansietat i la por al futur em torturaven.”
L’Ester confessa que durant anys el ressentiment va ser una presència constant a la seva vida. “M’he ressentit absolutament amb tothom en algun moment, no importava el tipus de persona. Si algú no feia o deia alguna cosa que no m’esperava, començava un ressentiment intern, encara que intentés dissimular-ho.”
El que més l’afectava eren les persones amb poder, les imprevisibles o les que mostraven indiferència cap a ella. “El ressentiment més profund sorgia de la por de no ser important per als altres. Sentia terror davant la indiferència.”
Però el descobriment més important va arribar després: “La persona amb qui més m’he ressentit en aquesta vida és amb mi mateixa. Mai em vaig entendre ni em vaig tolerar fins que vaig començar a treballar en la meva recuperació emocional.”
Quan el cos crida allò que l'ànima calla
El ressentiment no només la va afectar emocionalment. “Tinc psoriasi, una malaltia autoimmune molt relacionada amb les emocions. Però això només va ser una part del mal. Em vaig maltractar moltíssim, fins al punt d’atemptar dues vegades contra la meva vida. Sentia que el meu dolor era insuportable i que ningú m’estimava.”
L’Ester recorda aquesta etapa com un abisme de desesperança: “El ressentiment reprimit es va convertir en odi cap a mi mateixa. Vaig deixar de menjar, dormia malament i vaig caure en una profunda depressió.”
La rancúnia a la feina ia la vida diària
“Els meus ressentiments m’afectaven en totes les esferes de la vida. A la feina, per exemple, arribava a pensar que tot el que es deia era contra mi. Era un infern.”
Amb el temps, va començar a comprendre que moltes d’aquestes interpretacions venien de la por i la inseguretat. “Em vaig adonar que la majoria dels meus ressentiments no tenien un motiu real. I els que sí que en tenien un, moltes vegades no depenia de mi. Vaig aprendre que l’important és saber destriar què és a les meves mans i què no.”
El parany de la venjança
“Quan sentia la indiferència d’algú, de seguida m’enfilava la ira. Necessitava canviar aquesta realitat, no podia suportar-la. Internament exigia atenció i protecció d’una manera insistent, desgastant per als altres i destructiva per a mi.”
Recorda la seva relació amb la seva mare com una de les més difícils: “Necessitava tota la seva atenció i no suportava compartir-la. La castigava amb la meva indiferència, amb el meu mal humor, amb la crítica. En el fons, el càstig més gran cap a ella van ser els meus intents de suïcidi. Era la meva manera de dir-li quant arribava a patir, encara que també la forma més destructiva de fer.”
Amb el temps va entendre que aquestes reaccions eren reflex d’una ferida més profunda: la por del rebuig i de no sentir-se estimada.
Un verí anomenat perfeccionisme
“Amb els meus amics jo necessitava sentir-me important sempre. Si s’oblidaven de mi, m’envaïa una voràgine d’odi. Però ho ocultava, perquè em feia por que em rebutgessin si mostrava el que sentia.”
Aquest control constant la va anar aïllant. “El ressentiment es va tornar un verí mortal. Em castigava per dins, em sentia culpable fins i tot per les decisions dels altres.”
El punt d´inflexió: descobrir Emocionals Anònims
L’Ester reconeix que la seva veritable transformació va començar quan va decidir demanar ajuda i es va acostar a Emocionals Anònims, una agrupació de 12 passos, enfocada al treball interior i la recuperació emocional.
“Allà vaig entendre que el problema no eren els altres, sinó la meva manera de reaccionar davant d’ells. A les reunions vaig trobar persones que parlaven el meu mateix idioma emocional, que no em jutjaven i que m’oferien un camí per entendre’m i sanar.”
L’acompanyament i les eines del grup li van permetre reconèixer els seus patrons i començar a deixar anar la rancúnia. “Vaig aprendre a veure els meus ressentiments, acceptar-los i treballar sobre ells. Vaig descobrir que al darrere hi havia la por, l’orgull i l’enveja. Poder reconèixer-los em va donar llibertat.”
Avui, Ester afirma que el grup li va salvar la vida. “A Emocionals Anònims vaig aprendre a deixar de mirar què fan els altres i començar a mirar-me a mi mateixa. Ja no fujo de les meves emocions, les abraço per poder transformar-les.”
Un missatge final
Ester conclou el seu testimoni amb un missatge esperançador:
“El ressentiment va ser la meva presó durant molts anys. Però també va ser el mirall que em va mostrar qui era. Gràcies a Emocionals Anònims, avui sé que puc viure en pau, sense carregar amb el passat.”
Recorda, els grups Emocionals Anònims ofereixen un entorn segur i comprensiu on pots compartir els teus pensaments i emocions sense temor a ser jutjat. En escoltar les experiències d’altres membres que han superat reptes similars, pots obtenir esperança i perspectiva.
A més, el suport emocional i el sentit de pertinença poden ajudar-te a sentir-te menys sola i més motivada per buscar la teva recuperació.
